dimecres, 15 d’agost del 2012

Aligot vesper.


Aligot vesper. Pernis apivorus. 
Migrador i estival. No rar. 

Identificació: 
Llargada, de 52 a 60 cm (21 a 26 de cua). De 135 a 150 cm d’envergadura. 
Difícil de distingir de l’aligot comú al començament, bàsicament, ho farem per la silueta més esvelta, cap més petit amb el coll més estirat i ales més estretes, potser fins i tot més llargues. 
La coloració no ens sol servir de molt d’ajut, ja que tant els aligots comuns com els vespers tenen una variabilitat molt gran de plomatges, malgrat això, si el veiem de prop, ajuden molt les dues barres fines prop de la base de la cua i, si el veiem encara més a prop –a la mà o molt de prop amb una bona òptica-, la cera grisa és totalment diagnòstica en els adults.  
Les femelles són una mica més grans que els mascles –sobre un 5%-, aquestes poden arribar a 1Kg de pes, mentre que els mascles típics passen de poc els 500 g. 

Biologia:

És conegut, i li dóna nom, que menja bàsicament insectes de la família Himenòpters (abelles, vespes, borinots, etc.), però també menja moltes altres coses, sobretot a la primavera, com ara molts altres insectes, aràcnids i petits rèptils, amfibis, moixons –sobretot ous- i mamífers, Fins i tot vegetals.
Normalment solitari o en parelles, es torna molt gregari –espectacularment gregari- en migració, podent-se veure grups de centenars i fins i tot milers d’exemplars migrant plegats.
Monògams, fan el niu en arbres, com l’aligot comú, i és d’uns 75 cm de diàmetre i un pam d’alt, encara que pot ser molt més gran si el reutilitzen. Quasi sempre hi ponen dos ous, i fan una sola posta, la covada és de 37 dies, i els pollets comencen a moure’s per les branques als 35-40 dies.
El territori és també de mida similar al dels aligots, sobre els 15-25 Km2. 

Situació: 

Migrant molt corrent a tot el país, en grans o petits grups, i en els dos passos, prenupcial i post nupcial. Com a nidificador, hi és distribuït sols al NE de Catalunya, al que sovint anomenem la Catalunya humida de tota manera, no hi és massa abundant, el nombre de parelles que es calculava que criaven el 1984 era de 30 a 80, més recentment, per a l’Atles del 2004, es considera que deuen criar de 100 a 170 parelles. Així doncs, s’aprecia una tendència expansiva com a niador. 

On veure’l a Catalunya i a fora.

El que és més fàcil és veure’l en migració, el podem veure sobretot els dies poc assolellats o amb vent, a les carenes de les Serralades Pre-litoral i Litoral. Molt especialment a Miramar –entre Valls i Montblanc.
En temps de cria, a les comarques del Pallars Sobirà, la Vall d’Aran, Cerdanya, Ripollès, Garrotxa i Osona. 

dimarts, 14 d’agost del 2012

Esparver d'espatlles negres.


Fotografia: Fran Trabalon
Esparver d’espatlles negres. Elanus caeruleus. 
Migrador i estival. No rar.

Identificació: 
Llargada, de 31 a 35 cm (8 a 9 de cua). De 75 a 87 cm d’envergadura.

Biologia:

Sexes pràcticament iguals. Rapinyaire totalment inconfusible, d’aspecte i coloració únics. De la mida d’un xoriguer, però amb una silueta totalment diferent, rabassut, amb el cap més aviat gros i la cua molt curta. Color gris clar i, com ens diu el seu nom, espatlles negres que es veuen molt quan és posat.
En vol, també té una forma molt característica, ales amples, cua curta i una forma de volar, boiant, relaxada.

  Situació:
Malgrat que encara no és pas corrent, ni fàcil d’observar, el 2004, es considerava que podien criar a Catalunya fins a 5 parelles d’Esparver d’espatlles negres, espècie clarament expansiva de recent colonització. Recentment, n’hem trobat algun altre possible nucli de cria, però estem convençuts que en els propers anys canviarà de forma notable l’status d’aquesta espècie a Catalunya.

On veure’l a Catalunya i a fora.

A Catalunya, com s’ha dit, hi és molt escàs i ens serà difícil de trobar-lo, si volem veure’n fàcilment podem desplaçar-nos al sud de la península, a Andalusia i Extremadura, o fins i tot al Marroc.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Carrer al Pla.

Una visita als Aiguamolls del Pla porta a observar -i fotografiar- molts ocells, però també pot donar observacions curioses i agradables.
Fixeu-vos quin nom han posat al carrer principal del polígon industrial.
Fa anys, el 2000 concretament, vam trobar nidificant a aquest indret una parella d'aquests d'ocells -Circus pygargus- a un canyissar autòcton d'aiguamoll. És a dir, un hàbitat molt poc típic per a l'espècie i una localitat també molt allunyada dels nuclis tradicionals de cria a Catalunya.
Potser algú a l'Ajuntament s'ha documentat bé i hi ha posat aquest nom tan encertat
Ens hem de felicitar, no?
Encara que per a acabar de ser perfecte, l'accent sobre la o hauria de ser tancat.

diumenge, 25 de març del 2012

Àligues a la primavera.


Dues àligues del mateix gènere: Una Calçada, Aquila pennata, i una Perdiuera, Aquila fasciata, la primera molesta per una garsa, la segona amb un conill sencer al pap.

dijous, 22 de març del 2012

L'Òliba sàvia.

Mireu quina foto han penjat avui a l'Auscat. 

divendres, 16 de març del 2012

Voltors i centrals eòliques.

Des de fa temps els naturalistes ens anem adonant que els voltors moren molt més que altres rapinyaires a les centrals eòliques, al Camp mateix, fins i tot, ja n’hem tingut algun cas. Com és lògic, tot acaba tenint una explicació científica.
Un article de la revista Ibis n’ha trobat l’explicació, com passa sovint, un cop s’ha trobat, sembla tenir tot el sentit del món i pensem que ho hauríem d’haver vist abans.
Bé, així el que sembla clar és que qui acabarà desapareixent abans de la nostra fauna mercès ales centrals eòliques seran els voltors, les àligues potser trigaran una mica més.
La foto l’he baixat del bloc amic, on hi podeu trobar més informació.

diumenge, 11 de març del 2012

Marcenques.

Malgrat que sembla ser que les primeres marcenques del Camp ja es van veure a La Secuita el vint-i-nou de febrer, nosaltres les hem vist per primer cop divendres a Arbolí. Una parella ja marcant territori i xisclant, això se'n diu arribar i moldre, sí senyor.