Un voltor comú, Gyps fulvus, plana al Priorat ben a la vora d'una central eòlica. Ignora el perill?
dijous, 21 de juliol del 2016
divendres, 17 de juny del 2016
Voltor africà.
Fotografia de David Beadle, a la xarxa.
Ahir l'ornitòleg Juan Carlos Albero, tot fent una tasca de lectura de marques en voltors comuns a Huesca, va veure un Gyps africanus.
Ens ho va fer saber a uns quants ornitòlegs, i, com que tenim vacances, vam agafar els trastes, el cotxe i cap allà, cap al prepirineu. Un parell d'horetes de res.
Doncs hi va haver sort; a banda de molts voltors comuns, trencalossos i aufranys, el vam poder veure, el voltor africà. Més petit que els nostres volters i rar, molt rar a la península.
Això sí, de fotos res, era molt alt i a contrallum, tot no es pot tenir. Sort de la xarxa, que ens en dona les que vulguem.
Moltes gràcies, Juan Carlos, te'n dec una!
diumenge, 13 de gener del 2013
Àguila pomerània a Catalunya.
Sembla ser que es podria haver descobert una nova espècie d'Àliga nidificant a Catalunya, si més no això és el que es pot despendre d'aquest article:
Però tot plegat és una mica rar, crec que cal posar-ho en quarantena.
En primer lloc, el secretisme sobre aquest tema sembla una mica exagerat, ningú més havia observat prou aquest ocell per a suposar que podria nidificar, fins i tot cercant-la a ornitho.cat només hi ha una referència del 2010.
Després, l'article presenta com a punt més fort l'existència d'un ou, un ou que suposaria un intent fracassat de nidificació. Explica que diagnostica que l'ou és d'aquesta espècie només per les dimensions, cosa que soluciona esmentant que es conserva per al seu posterior analisi d'ADN. Tampoc sembla que el nombre d'observacions d'adults sigui massa elevat.
En fi, caldrà esbrinar més sobre això, i, sobretot, anar seguint si la presència d'exemplars a la zona es consolida, però el resum és que podria -de moment només podria- ser que una nova espècie d'Àguila nidifiqués al nostre país. Es tractaria de l'Àguila pomerània, Aquila pomarina.
Si es confirma, no hi ha dubte que és una notícia no bona, genial.
La foto, òbviament, no és d'aquesta espècie, encara ni tan sols no l'he vist, és d'una Perdiuera, amb denominació d'origen Camp de Tarragona.
dilluns, 31 de desembre del 2012
diumenge, 2 de setembre del 2012
Més aligots vespers al Baix Camp.
Foto: Planeta aigua.
La Sílvia, de Planeta aigua i Instants de natura, ens envia aquesta foto que va fer a un grup d'aligots vespers que van migrar per damunt de l'Albiol ahir.
Diu que en va veure dos grups que en total sumaven de quaranta a quaranta-cinc exemplars, a la foto se'n veuen vint-i-nou.
Un bon estol, realment ja som en plena migració. Moltes gràcies.
dilluns, 27 d’agost del 2012
Arpella.
Arpella vulgar; Circus aeruginosus.
Migrador, hivernal i
sedentari. No rar.
Altres noms: Arpellot de marjal, Arpella d'aigua, Pilot d'ànedes.
Identificació:
Llargada, de 48
a 56 cm (18 a 20 de cua). De 115 a
130 cm d’envergadura.
La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere
Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és
una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar,
encara que potser és una mica més potent, més ràpid. Quant a la coloració, la
més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i
les vores d’atac i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt
diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del
gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves
hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la
coloració.
Biologia:
Hi ha entre un 10 i un
15% de diferència entre les femelles, que pesen una mitjana de 669 g de pes i
els mascles, que pesen entre 405 i 667 g, molt més petits. Podem trobar pesos
de fins a 1.269 g en joves i 800 g en femelles adultes. Un dels trets més
característics i coneguts d’aquest rapinyaire és que és l’espècie més
estretament lligada als aiguamolls. Efectivament, si visitem el Delta de l’Ebre
o el Marjal del Fondo, per dir sols un
parell d’indrets destacables d’aquest ecosistema als Països Catalans, de
ben segur que veurem arpelles vulgars, xoriguers i pocs rapinyaires
més.
Situació:
Relativament
freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l
a la tardor, ja que acostumen a migrar en grups familiars, i aleshores es tornen una
mica menys discrets.
A l’hivern, molt
fàcil d’observar, especialment, al
Delta de l’Ebre.
Com a niador, en
canvi, és molt escàs i cada cop
més, es considera, actualment, que crien unes
41
parelles, és a dir, és un dels rapinyaires
nidificadors més escassos al
nostre país.
On veure’l a Catalunya i a fora.
El més segur és
anar al delta de l’Ebre a l’hivern,
encara que a qualsevol indret d’aiguamoll
en podrem
observar.
diumenge, 26 d’agost del 2012
Àguila marcenca.
Foto: Xavier Burgos.
Àliga marcenca; Circaëtus
gallicus;
Migrador i estival. No
rar.
Altres noms: Àliga blanca.
Identificació:
Llargada, de 62
a 67 cm (25 a 30 de cua). De 185 a 195 cm d’envergadura.
Dins de les dificultats
que presenta la identificació dels rapinyaires en vol, la marcenca n’és una
mica excepcional, per coloració, sobretot per sota, i per la forma típica de
mantenir les ales, sempre una mica tancades, és fàcil de reconèixer en vol, per
poc que el veiem de prop. A més, és força més refiat que altres àligues. Per la
silueta, amb un cap molt prominent, que el fa semblar una mica un rapinyaire
nocturn, el reconeixerem també força bé quan sols el veiem posat.
Biologia:
Femelles lleugerament més
grans que els mascles. Pes des de 1.180 g fins a més de 2.300 g.
Menja bàsicament
hèrptils, i, concretament, quasi sempre serps. És molt conegut el seu costum de
caçar des d’un punt alt al cel, cernint-se com si fos un gran xoriguer. Aquesta
és la forma en què, molt probablement, la veurem per primer cop. Sembla un enorme xoriguer amb la cua curta i
el cap gran. Sorprèn que un rapinyaire de tanta envergadura voli tan bé i amb
tanta facilitat.
Situació:
Estival amb
bones poblacions, evidentment, en tractar-se d’un predador especialitzat, no és
abundant, però les seves poblacions han augmentat progressivament en el darrers
anys fins a assolir un nivell que es pot
considerar proper a l’òptim. Actualment
es considera una xifra aproximativa d’entre 300 i 400 parelles. Val a dir,
però, que es tracta d’una simple estimació feta en base a les densitats
obtingudes en els transsecte SOCC i per a l’Atles. No pas d’un veritable cens.
Arriba a la primera quinzena de març,
excepcionalment al febrer, i marxa a mig setembre.
On veure’l a Catalunya i a fora.
Molt freqüent,
relativament fàcil de veure a muntanyes de quasi tot el País.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)