Trencalòs.

Trencalòs; Gypaetus barbatus.  

Sedentari. No rar.

Altres noms: Àguila rossa.

Identificació: 

Llargada, de  100 a 115 cm (42 a 44 de cua). De 266 a 282 cm d’envergadura.

Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire que no sigui un altre voltor, però d’aspecte esvelt. No sembla realment gran perquè és molt esvelt, encara que té més envergadura que un voltor comú, sembla molt més petit. Si el veiem de lluny, ens assemblarà una enorme àliga, fins i tot una descomunal arpella, ja que té les ales llargues i primes i la cua també llarga. 

Vola molt bé, en qualsevol condició meteorològica.
  

Biologia:

No hi ha diferències significatives de talla entre mascles i femelles, el pes oscil·la entre els 3,7 Kg d’un mascle de 2n any a l'Índia i els 7,15 Kg de l’exemplar més gran, pesat al Pamir.

Alimentació totalment especialitzada, sols restes de cadàvers un cop ja han passat els altres carronyaires més generalistes. Ossos i restes que ja ningú més pot aprofitar, també tortugues. És molt conegut el costum de llençar des de l’aire les restes per tal d’esmicolar-les i poder-se-les empassar senceres.

Un altre tret conegut i especial de la seva biologia és el de banyar-se en fonts d’aigües sulfuroses, de color roig, que li donen la coloració que tenen els exemplars que viuen en llibertat al ventre. Si en veiem algun que visqui en captivitat, o que acaba de ser alliberat, el distingirem fàcilment perquè té el ventre totalment blanc.

Nidificació a cingles sovint inaccessibles, a resguard de qualsevol intrús. Hi ha com a mínim tres trios poliàndrics a Catalunya, però, de moment, el més freqüent són les parelles estables.

Situació:

Ocell totalment pirinenc, sols cria al Pirineu occidental, encara que la situació actual, prou positiva, amb vint-i-una parelles i tres trios poliàndrics nidificadors a Catalunya pot fer pensar que el futur és assegurat, en realitat la situació és molt més difícil del que sembla. El 1979 es van censar entre 17 i 20 parelles a tot el Pirineu, on ara n’hi ha unes 98, però cal pensar que ara mateix aquesta serralada és pràcticament l’únic lloc on cria a tot Europa, desaparegut dels Alps, Picos de Europa o fins i tot Sierra Nevada, on volava fins fa pocs anys. Encara que a algunes d’aquestes serres s’estan duent a terme reintroduccions que estan reeixint.

On veure’l a Catalunya i a fora.

Pràcticament només ens n’assegurarem bones observacions al Pirineu, si no és que ens podem pagar un viatge a l’Himàlaia.