Milà reial.

Fotografia: Xavier Martínez.

Milà reial; Milvus milvus; 

Migrador, hivernal i sedentari. No rar. 

Altres noms: Milana.

Identificació: 

Llargada, de 60 a 66 cm (28 a 32 de cua). De 175 a 195 cm d’envergadura.

Rapinyaire gran, més que el milà negre, de coloració contrastada i molt diagnòstica, amb la cua molt més forcada que el negre, sempre es veu forcada malgrat que la tingui molt oberta. Forma de vol també similar a les gavines, molt àgil i potent.

Biologia:

Ocell oportunista, caçador mediocre però espavilat, que aprofita qualsevol lloc on pot obtenir menjar fàcil, com canyets, abocadors, rius assecats, etc. També parasita sobre altres ocells.

Com el milà negre,  les femelles són un 5% més grans que els mascles. 

Pes des dels 760 g d’un mascle petit a la primavera fins als 1,6 Kg d’una gran femella a la tardor.

Com  a niador, cria en arbres, tot i que a les illes ho fa també a cingles.

      Situació: 

Similar al Milà negre, però força més escàs. Gairebé sempre solitari. D’aquests sols se’n comptabilitzen de 25 a 30 parelles al Principat,  a més a més, es considera la població estable o amb una expansió molt menor que el milà negre. Migrant no rar i hivernal més escàs. Cria al Pirineu Occidental; Pallars Jussà i Sobirà, Alta Cerdanya i a la Franja i part més occidental de la vall de l’Ebre. També cria la Milana (és el seu nom a les Illes) a Mallorca i Menorca, on el 1994  es considerava que ja quedaven menys de 50 parelles d’unes 150 que s’estimava que n’hi havia hagut a principis dels 80. 

On veure’l a Catalunya i a fora.

Fora de l’epoca de cria als llocs indicats, el podem observar també en migració a les serralades Prelitoral i Litoral o a l’Aragó.