Voltor comú.

Voltor comú;  Gyps fulvus; 

Sedentari i dispersiu. No rar.

Altres noms: Volter

Identificació: 

Llargada, de 95 a 105 cm (24 a 29 de cua). De 240 a 280 cm d’envergadura.

Totalment inconfusible, més gran que la mitjana de qualsevol altre rapinyaire -excepte els altres voltors-, fins i tot que l’àliga daurada, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.

Biologia:

Espectacular carronyaire, enorme, molt gran. I, per això, totalment inconfusible. De fet, el voltor negre, que potser és l’únic que s’hi pot comparar, és ben diferent. El comú té forma d’una gran ala, com una clau  immensa que vola. Mentre que el negre és molt més quadrat, no se li veu cap ni cua,  en canvi, el voltor comú té molta més forma, és ben especial.

No hi ha diferències apreciables entre la mida dels mascles i la de les femelles.

El màxim pes amidat és de 15 Kg. A Sardenya i els més petits, que són a Àustria o Itàlia, arriben a 4,3 Kg. Cal tenir en compte que, en presència de menjar, s’atipen fins que no poden ni volar, és a dir, que el seu pes és molt més variable que en altres rapinyaires.

Situació:

Com a niador, hi és al Prepirineu i als Ports, amb una població ben coneguda ja que se’n fan censos de forma periòdica, hi havia el 1993  de 87 a 99 parelles. Mentre que el 2004 se’n comptabilitzen entre 431 i 443. Com es pot veure, una tendència clarament expansiva.

Es presenta a moltes altres comarques de forma ocasional, sobretot en temps de dispersió dels joves. A l’estiu sobretot al Pirineu.

La tendència expansionista pot haver-se aturat una mica en els darrers temps amb tot un seguit de problemes amb malalties de ramat que han provocat la prohibició d’abandonar cadàvers al camp. Però sembla que això és en vies de solució, i la població torna a recuperar-se. Fins i tot pot colonitzar nous territoris on feia molts i molts anys que no criava. Aquesta mateix temporada -2009- s’està establint una parella al Parc Natural del Montsant, de ben segur afavorida per la presència cada cop més abundant de cabres, cabirols i altres animals grans.

   On veure’l a Catalunya i a fora.

Prepirineu i Ports són els millors llocs –vegeu guia d’observatoris a l’annex final.

Visita obligada a la Terreta, amb el Museu dels Voltors, a la Torre de Tamúrcia.