dimarts, 7 de juliol del 2026
L'Elani!
diumenge, 7 de juny del 2026
Perdiueres al Camp de Tarragona.
dijous, 14 d’agost del 2025
Àguila marcenca.
dijous, 31 de juliol del 2025
Fotografiant nius?
dimecres, 25 de juny del 2025
dissabte, 13 d’agost del 2016
Alinyà.
Un bon lloc per a gaudir amb la presència dels voltors, observar-ne centenars i fotografiar, amb sort, totes quatre espècies des d'un aguait ben còmode.
divendres, 5 d’agost del 2016
Aufrany.
Un nou lloc de cria possible, molt interessant!
A dia d'avui sembla més fàcil de trobar un niu de trencalòs que un d'Aufrany, a Catalunya.
dijous, 21 de juliol del 2016
Perill!
Un voltor comú, Gyps fulvus, plana al Priorat ben a la vora d'una central eòlica. Ignora el perill?
divendres, 17 de juny del 2016
Voltor africà.
Fotografia de David Beadle, a la xarxa.
Ahir l'ornitòleg Juan Carlos Albero, tot fent una tasca de lectura de marques en voltors comuns a Huesca, va veure un Gyps africanus.
Ens ho va fer saber a uns quants ornitòlegs, i, com que tenim vacances, vam agafar els trastes, el cotxe i cap allà, cap al prepirineu. Un parell d'horetes de res.
Doncs hi va haver sort; a banda de molts voltors comuns, trencalossos i aufranys, el vam poder veure, el voltor africà. Més petit que els nostres volters i rar, molt rar a la península.
Això sí, de fotos res, era molt alt i a contrallum, tot no es pot tenir. Sort de la xarxa, que ens en dona les que vulguem.
Moltes gràcies, Juan Carlos, te'n dec una!
diumenge, 13 de gener del 2013
Àguila pomerània a Catalunya.
Sembla ser que es podria haver descobert una nova espècie d'Àliga nidificant a Catalunya, si més no això és el que es pot despendre d'aquest article:
Però tot plegat és una mica rar, crec que cal posar-ho en quarantena.
En primer lloc, el secretisme sobre aquest tema sembla una mica exagerat, ningú més havia observat prou aquest ocell per a suposar que podria nidificar, fins i tot cercant-la a ornitho.cat només hi ha una referència del 2010.
Després, l'article presenta com a punt més fort l'existència d'un ou, un ou que suposaria un intent fracassat de nidificació. Explica que diagnostica que l'ou és d'aquesta espècie només per les dimensions, cosa que soluciona esmentant que es conserva per al seu posterior analisi d'ADN. Tampoc sembla que el nombre d'observacions d'adults sigui massa elevat.
En fi, caldrà esbrinar més sobre això, i, sobretot, anar seguint si la presència d'exemplars a la zona es consolida, però el resum és que podria -de moment només podria- ser que una nova espècie d'Àguila nidifiqués al nostre país. Es tractaria de l'Àguila pomerània, Aquila pomarina.
Si es confirma, no hi ha dubte que és una notícia no bona, genial.
La foto, òbviament, no és d'aquesta espècie, encara ni tan sols no l'he vist, és d'una Perdiuera, amb denominació d'origen Camp de Tarragona.
dilluns, 31 de desembre del 2012
diumenge, 2 de setembre del 2012
Més aligots vespers al Baix Camp.
Foto: Planeta aigua.
La Sílvia, de Planeta aigua i Instants de natura, ens envia aquesta foto que va fer a un grup d'aligots vespers que van migrar per damunt de l'Albiol ahir.
Diu que en va veure dos grups que en total sumaven de quaranta a quaranta-cinc exemplars, a la foto se'n veuen vint-i-nou.
Un bon estol, realment ja som en plena migració. Moltes gràcies.
dilluns, 27 d’agost del 2012
Arpella.
Arpella vulgar; Circus aeruginosus.
Migrador, hivernal i
sedentari. No rar.
Altres noms: Arpellot de marjal, Arpella d'aigua, Pilot d'ànedes.
Identificació:
Llargada, de 48
a 56 cm (18 a 20 de cua). De 115 a
130 cm d’envergadura.
La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere
Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és
una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar,
encara que potser és una mica més potent, més ràpid. Quant a la coloració, la
més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i
les vores d’atac i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt
diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del
gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves
hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la
coloració.
Biologia:
Hi ha entre un 10 i un
15% de diferència entre les femelles, que pesen una mitjana de 669 g de pes i
els mascles, que pesen entre 405 i 667 g, molt més petits. Podem trobar pesos
de fins a 1.269 g en joves i 800 g en femelles adultes. Un dels trets més
característics i coneguts d’aquest rapinyaire és que és l’espècie més
estretament lligada als aiguamolls. Efectivament, si visitem el Delta de l’Ebre
o el Marjal del Fondo, per dir sols un
parell d’indrets destacables d’aquest ecosistema als Països Catalans, de
ben segur que veurem arpelles vulgars, xoriguers i pocs rapinyaires
més.
Situació:
Relativament
freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l
a la tardor, ja que acostumen a migrar en grups familiars, i aleshores es tornen una
mica menys discrets.
A l’hivern, molt
fàcil d’observar, especialment, al
Delta de l’Ebre.
Com a niador, en
canvi, és molt escàs i cada cop
més, es considera, actualment, que crien unes
41
parelles, és a dir, és un dels rapinyaires
nidificadors més escassos al
nostre país.
On veure’l a Catalunya i a fora.
El més segur és
anar al delta de l’Ebre a l’hivern,
encara que a qualsevol indret d’aiguamoll
en podrem
observar.
diumenge, 26 d’agost del 2012
Àguila marcenca.
Foto: Xavier Burgos.
Àliga marcenca; Circaëtus
gallicus;
Migrador i estival. No
rar.
Altres noms: Àliga blanca.
Identificació:
Llargada, de 62
a 67 cm (25 a 30 de cua). De 185 a 195 cm d’envergadura.
Dins de les dificultats
que presenta la identificació dels rapinyaires en vol, la marcenca n’és una
mica excepcional, per coloració, sobretot per sota, i per la forma típica de
mantenir les ales, sempre una mica tancades, és fàcil de reconèixer en vol, per
poc que el veiem de prop. A més, és força més refiat que altres àligues. Per la
silueta, amb un cap molt prominent, que el fa semblar una mica un rapinyaire
nocturn, el reconeixerem també força bé quan sols el veiem posat.
Biologia:
Femelles lleugerament més
grans que els mascles. Pes des de 1.180 g fins a més de 2.300 g.
Menja bàsicament
hèrptils, i, concretament, quasi sempre serps. És molt conegut el seu costum de
caçar des d’un punt alt al cel, cernint-se com si fos un gran xoriguer. Aquesta
és la forma en què, molt probablement, la veurem per primer cop. Sembla un enorme xoriguer amb la cua curta i
el cap gran. Sorprèn que un rapinyaire de tanta envergadura voli tan bé i amb
tanta facilitat.
Situació:
Estival amb
bones poblacions, evidentment, en tractar-se d’un predador especialitzat, no és
abundant, però les seves poblacions han augmentat progressivament en el darrers
anys fins a assolir un nivell que es pot
considerar proper a l’òptim. Actualment
es considera una xifra aproximativa d’entre 300 i 400 parelles. Val a dir,
però, que es tracta d’una simple estimació feta en base a les densitats
obtingudes en els transsecte SOCC i per a l’Atles. No pas d’un veritable cens.
Arriba a la primera quinzena de març,
excepcionalment al febrer, i marxa a mig setembre.
On veure’l a Catalunya i a fora.
Molt freqüent,
relativament fàcil de veure a muntanyes de quasi tot el País.
diumenge, 19 d’agost del 2012
Voltor negre.
Foto: Xavier Burgos.
Voltor negre; Aegypius
monachus; P; R.
Sedentari.
Identificació:
Llargada, de 100 a 110 cm (32 a
37 de cua). De 250 a 295 cm d’envergadura. El més gran dels voltors del
Paleàrtic, i de tots els rapinyaires que es poden veure amb regularitat al
nostre País.
Totalment
inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, s’assembla una
mica al voltor comú, però té un aspecte molt més voluminós, fins i tot sembla
una sola gran ala, ja que el cap i la cua són molt menys visibles. A més, la
típica corbatura de les ales del voltor comú aquí no existeix, les manté quasi
rectes. Un naturalista andalús el va definir com una taula de despatx volant i, efectivament, si el veiem de prop aquesta és la impressió que
tindrem.
Biologia:
A
Mallorca, on cria històricament, ho fa excepcionalment als cingles marins, mentre que a la
resta de la seva àrea de distribució ho fa a grans arbres, com a la Catalunya continental, al Pre-pirineu, on també nidifica en arbres.
Femelles
més grans que els mascles, però amb diferències molt petites.
El
pes va des dels 6,1 als 13 Kg.
Situació:
Molt
ben coneguda per la seva excepcionalitat, la població de les Illes és de 5-6
parelles, i al Principat, arran de la seva reintroducció aquest segle, ja n'ha començat a criar i si consultem l'Ornitho.cat ens n'adonarem que ja es pot observar sense problemes.
A més, aquestes poblacions nidificants són molt aïllades, ja que el lloc més proper on també el podem trobar criant és a España, a Extremadura, Castella i Andalusia, on tampoc no és precisament abundant.
És força escàs com a dispersiu a altres zones del País, ja que és molt sedentari.
A més, aquestes poblacions nidificants són molt aïllades, ja que el lloc més proper on també el podem trobar criant és a España, a Extremadura, Castella i Andalusia, on tampoc no és precisament abundant.
És força escàs com a dispersiu a altres zones del País, ja que és molt sedentari.
dissabte, 18 d’agost del 2012
Voltor comú.
Voltor comú; Gyps
fulvus;
Sedentari i dispersiu. No
rar.
Altres noms: Volter
Identificació:
Llargada, de 95
a 105 cm (24 a 29 de cua). De 240 a 280 cm d’envergadura.
Totalment inconfusible, més gran que la mitjana de qualsevol altre rapinyaire -excepte els altres voltors-, fins i tot que l’àliga daurada,
quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma
que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de
l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és
característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i
potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de
vessant.
Biologia:
Espectacular carronyaire,
enorme, molt gran. I, per això, totalment inconfusible. De fet, el voltor
negre, que potser és l’únic que s’hi pot comparar, és ben diferent. El comú té
forma d’una gran ala, com una clau immensa que vola. Mentre que el negre és molt
més quadrat, no se li veu cap ni cua, en
canvi, el voltor comú té molta més forma, és ben especial.
No hi ha diferències
apreciables entre la mida dels mascles i la de les femelles.
El màxim pes amidat és de
15 Kg. A Sardenya i els més petits, que són a Àustria o Itàlia, arriben a 4,3
Kg. Cal tenir en compte que, en presència de menjar, s’atipen fins que no poden
ni volar, és a dir, que el seu pes és molt més variable que en altres rapinyaires.
Situació:
Com a niador, hi és al
Prepirineu i als Ports, amb una població ben coneguda ja que se’n fan censos de
forma periòdica, hi havia el 1993 de 87
a 99 parelles. Mentre que el 2004 se’n comptabilitzen entre 431 i 443. Com es pot veure, una tendència clarament expansiva.
Es presenta a moltes
altres comarques de forma ocasional, sobretot en temps de dispersió dels joves.
A l’estiu sobretot al Pirineu.
La tendència
expansionista pot haver-se aturat una mica en els darrers temps amb tot un
seguit de problemes amb malalties de ramat que han provocat la prohibició
d’abandonar cadàvers al camp. Però sembla que això és en vies de solució, i la
població torna a recuperar-se. Fins i tot pot colonitzar nous territoris on
feia molts i molts anys que no criava. Aquesta mateix temporada -2009- s’està
establint una parella al Parc Natural del Montsant, de ben segur afavorida per
la presència cada cop més abundant de cabres, cabirols i altres animals grans.
On veure’l a Catalunya i a fora.
Prepirineu i Ports són
els millors llocs –vegeu guia d’observatoris a l’annex final.
Visita obligada a la
Terreta, amb el Museu dels Voltors, a la Torre de Tamúrcia.
divendres, 17 d’agost del 2012
Aufrany.
Aufrany; Neophron
percnopterus
Migrador i estival. No
rar.
Altres noms: Àguila blanca,
Identificació:
Llargada, de 60
a 70 cm (18 a 22 de cua). De 155 a 180 cm d’envergadura.
Molt fàcil d’identificar
si el veiem de prop i es tracta d’un adult, només fàcil si es tracta d’un jove.
La silueta és característica, amb la cua en forma de tascó, com els corbs, però
encara ho és més la coloració dels adults, que s’assembla més a una cigonya que
a qualsevol altre rapinyaire que s’observa a la zona. La combinació de blanc a
la major part del cos i negre a les primàries és diagnostica. La mida és
similar a una marcenca o una perdiuera, és a dir, com un àliga mitjana-gran.
Biologia:
Carronyaire molt conegut arreu del Món, sobretot pel fet
que es considera sovint com l’únic ocell que utilitza eines, quan fa servir
pedres per a trencar els ous d’estruç. Evidentment, aquí no sol trencar ous
d’estruç, tot i que ara podria, perquè també n’hi ha. Menja tota mena de
carronya, fins i tot cadàvers petits que troba morts a la carretera, però també
aprofita alguns animals vius, a diferència dels altres voltors. Molt conegut,
també, és el costum que té de menjar-se les placentes del bestiar que acaba de
parir, exercint, així, una funció higiènica molt clara.
Cria en cingles, en esquerdes i lleixes sense revestiment,
quasi sempre en parella, però també en trios, descrits amb relativa abundància.
No hi ha diferències entre mascles i femelles pel que fa a
mida. El pes va dels 1,6 als 2,2 Kg.
Situació:
Rar com a estival, sols
s’hi troba al Pre-pirineu i als Ports, en total, es calculava el 1993 que hi
havia a Catalunya i a les Illes unes 66 parelles nidificants, i ara mateix
pot ser que aquesta avaluació sigui perfectament vàlida, ja que l’espècie s’ha
anat mantenint en els darrers anys en haver desaparegut una de les principals
causes de la seva antiga davallada, l’enverinament. Per a mostra, esmentarem
que el 2004 s’avalua la seva població en 34–40 parelles al Principat, mentre que el cens de 1993
trobava 29 parelles, i en aquell cens no se'n va localitzar cap parella als
Ports.
On veure’l a Catalunya i a fora.
Com a migrant, no és rar
de veure’l a qualsevol serralada catalana en els dos passos. Però en temps de
cria, el més fàcil és anar al Prepirineu.
Trencalòs.
Trencalòs; Gypaetus barbatus.
Sedentari. No rar.
Altres noms: Àguila rossa.
Identificació:
Llargada, de 100 a 115 cm (42 a 44 de cua). De 266 a 282 cm d’envergadura.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire que no sigui un altre voltor, però d’aspecte esvelt. No sembla realment gran perquè és molt esvelt, encara que té més envergadura que un voltor comú, sembla molt més petit. Si el veiem de lluny, ens assemblarà una enorme àliga, fins i tot una descomunal arpella, ja que té les ales llargues i primes i la cua també llarga.
Vola molt bé, en qualsevol condició meteorològica.
Biologia:
No hi ha diferències significatives de talla entre mascles i femelles, el pes oscil·la entre els 3,7 Kg d’un mascle de 2n any a l'Índia i els 7,15 Kg de l’exemplar més gran, pesat al Pamir.
Alimentació totalment especialitzada, sols restes de cadàvers un cop ja han passat els altres carronyaires més generalistes. Ossos i restes que ja ningú més pot aprofitar, també tortugues. És molt conegut el costum de llençar des de l’aire les restes per tal d’esmicolar-les i poder-se-les empassar senceres.
Un altre tret conegut i especial de la seva biologia és el de banyar-se en fonts d’aigües sulfuroses, de color roig, que li donen la coloració que tenen els exemplars que viuen en llibertat al ventre. Si en veiem algun que visqui en captivitat, o que acaba de ser alliberat, el distingirem fàcilment perquè té el ventre totalment blanc.
Nidificació a cingles sovint inaccessibles, a resguard de qualsevol intrús. Hi ha com a mínim tres trios poliàndrics a Catalunya, però, de moment, el més freqüent són les parelles estables.
Situació:
Ocell totalment pirinenc, sols cria al Pirineu occidental, encara que la situació actual, prou positiva, amb vint-i-una parelles i tres trios poliàndrics nidificadors a Catalunya pot fer pensar que el futur és assegurat, en realitat la situació és molt més difícil del que sembla. El 1979 es van censar entre 17 i 20 parelles a tot el Pirineu, on ara n’hi ha unes 98, però cal pensar que ara mateix aquesta serralada és pràcticament l’únic lloc on cria a tot Europa, desaparegut dels Alps, Picos de Europa o fins i tot Sierra Nevada, on volava fins fa pocs anys. Encara que a algunes d’aquestes serres s’estan duent a terme reintroduccions que estan reeixint.
On veure’l a Catalunya i a fora.
Pràcticament només ens n’assegurarem bones observacions al Pirineu, si no és que ens podem pagar un viatge a l’Himàlaia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)