Voltor comú.

Voltor comú;  Gyps fulvus; 

Sedentari i dispersiu. No rar.

Altres noms: Volter

Identificació: 

Llargada, de 95 a 105 cm (24 a 29 de cua). De 240 a 280 cm d’envergadura.

Totalment inconfusible, més gran que la mitjana de qualsevol altre rapinyaire -excepte els altres voltors-, fins i tot que l’àliga daurada, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.

Biologia:

Espectacular carronyaire, enorme, molt gran. I, per això, totalment inconfusible. De fet, el voltor negre, que potser és l’únic que s’hi pot comparar, és ben diferent. El comú té forma d’una gran ala, com una clau  immensa que vola. Mentre que el negre és molt més quadrat, no se li veu cap ni cua,  en canvi, el voltor comú té molta més forma, és ben especial.

No hi ha diferències apreciables entre la mida dels mascles i la de les femelles.

El màxim pes amidat és de 15 Kg. A Sardenya i els més petits, que són a Àustria o Itàlia, arriben a 4,3 Kg. Cal tenir en compte que, en presència de menjar, s’atipen fins que no poden ni volar, és a dir, que el seu pes és molt més variable que en altres rapinyaires.

Situació:

Com a niador, hi és al Prepirineu i als Ports, amb una població ben coneguda ja que se’n fan censos de forma periòdica, hi havia el 1993  de 87 a 99 parelles. Mentre que el 2004 se’n comptabilitzen entre 431 i 443. Com es pot veure, una tendència clarament expansiva.

Es presenta a moltes altres comarques de forma ocasional, sobretot en temps de dispersió dels joves. A l’estiu sobretot al Pirineu.

La tendència expansionista pot haver-se aturat una mica en els darrers temps amb tot un seguit de problemes amb malalties de ramat que han provocat la prohibició d’abandonar cadàvers al camp. Però sembla que això és en vies de solució, i la població torna a recuperar-se. Fins i tot pot colonitzar nous territoris on feia molts i molts anys que no criava. Aquesta mateix temporada -2009- s’està establint una parella al Parc Natural del Montsant, de ben segur afavorida per la presència cada cop més abundant de cabres, cabirols i altres animals grans.

   On veure’l a Catalunya i a fora.

Prepirineu i Ports són els millors llocs –vegeu guia d’observatoris a l’annex final.

Visita obligada a la Terreta, amb el Museu dels Voltors, a la Torre de Tamúrcia.

Aufrany.

Aufrany; Neophron percnopterus

Migrador i estival. No rar.

Altres noms: Àguila blanca,

Identificació: 

Llargada, de 60 a 70 cm (18 a 22 de cua). De 155 a 180 cm d’envergadura.

Molt fàcil d’identificar si el veiem de prop i es tracta d’un adult, només fàcil si es tracta d’un jove. La silueta és característica, amb la cua en forma de tascó, com els corbs, però encara ho és més la coloració dels adults, que s’assembla més a una cigonya que a qualsevol altre rapinyaire que s’observa a la zona. La combinació de blanc a la major part del cos i negre a les primàries és diagnostica. La mida és similar a una marcenca o una perdiuera, és a dir, com un àliga mitjana-gran.

Biologia:

Carronyaire molt conegut arreu del Món, sobretot pel fet que es considera sovint com l’únic ocell que utilitza eines, quan fa servir pedres per a trencar els ous d’estruç. Evidentment, aquí no sol trencar ous d’estruç, tot i que ara podria, perquè també n’hi ha. Menja tota mena de carronya, fins i tot cadàvers petits que troba morts a la carretera, però també aprofita alguns animals vius, a diferència dels altres voltors. Molt conegut, també, és el costum que té de menjar-se les placentes del bestiar que acaba de parir, exercint, així, una funció higiènica molt clara.

Cria en cingles, en esquerdes i lleixes sense revestiment, quasi sempre en parella, però també en trios, descrits amb relativa abundància.

No hi ha diferències entre mascles i femelles pel que fa a mida. El pes va dels 1,6 als 2,2 Kg.

Situació:

Rar com a estival, sols s’hi troba al Pre-pirineu i als Ports, en total, es calculava el 1993 que hi havia a Catalunya i a les Illes unes 66 parelles nidificants, i ara mateix pot ser que aquesta avaluació sigui perfectament vàlida, ja que l’espècie s’ha anat mantenint en els darrers anys en haver desaparegut una de les principals causes de la seva antiga davallada, l’enverinament. Per a mostra, esmentarem que el 2004 s’avalua la seva població en 34–40 parelles al  Principat, mentre que el cens de 1993 trobava 29 parelles, i en aquell cens no se'n va localitzar cap parella als Ports.

On veure’l a Catalunya i a fora.

Com a migrant, no és rar de veure’l a qualsevol serralada catalana en els dos passos. Però en temps de cria, el més fàcil és anar al Prepirineu.

Trencalòs.

Trencalòs; Gypaetus barbatus.  

Sedentari. No rar.

Altres noms: Àguila rossa.

Identificació: 

Llargada, de  100 a 115 cm (42 a 44 de cua). De 266 a 282 cm d’envergadura.

Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire que no sigui un altre voltor, però d’aspecte esvelt. No sembla realment gran perquè és molt esvelt, encara que té més envergadura que un voltor comú, sembla molt més petit. Si el veiem de lluny, ens assemblarà una enorme àliga, fins i tot una descomunal arpella, ja que té les ales llargues i primes i la cua també llarga. 

Vola molt bé, en qualsevol condició meteorològica.
  

Biologia:

No hi ha diferències significatives de talla entre mascles i femelles, el pes oscil·la entre els 3,7 Kg d’un mascle de 2n any a l'Índia i els 7,15 Kg de l’exemplar més gran, pesat al Pamir.

Alimentació totalment especialitzada, sols restes de cadàvers un cop ja han passat els altres carronyaires més generalistes. Ossos i restes que ja ningú més pot aprofitar, també tortugues. És molt conegut el costum de llençar des de l’aire les restes per tal d’esmicolar-les i poder-se-les empassar senceres.

Un altre tret conegut i especial de la seva biologia és el de banyar-se en fonts d’aigües sulfuroses, de color roig, que li donen la coloració que tenen els exemplars que viuen en llibertat al ventre. Si en veiem algun que visqui en captivitat, o que acaba de ser alliberat, el distingirem fàcilment perquè té el ventre totalment blanc.

Nidificació a cingles sovint inaccessibles, a resguard de qualsevol intrús. Hi ha com a mínim tres trios poliàndrics a Catalunya, però, de moment, el més freqüent són les parelles estables.

Situació:

Ocell totalment pirinenc, sols cria al Pirineu occidental, encara que la situació actual, prou positiva, amb vint-i-una parelles i tres trios poliàndrics nidificadors a Catalunya pot fer pensar que el futur és assegurat, en realitat la situació és molt més difícil del que sembla. El 1979 es van censar entre 17 i 20 parelles a tot el Pirineu, on ara n’hi ha unes 98, però cal pensar que ara mateix aquesta serralada és pràcticament l’únic lloc on cria a tot Europa, desaparegut dels Alps, Picos de Europa o fins i tot Sierra Nevada, on volava fins fa pocs anys. Encara que a algunes d’aquestes serres s’estan duent a terme reintroduccions que estan reeixint.

On veure’l a Catalunya i a fora.

Pràcticament només ens n’assegurarem bones observacions al Pirineu, si no és que ens podem pagar un viatge a l’Himàlaia.

Milà reial.

Fotografia: Xavier Martínez.

Milà reial; Milvus milvus; 

Migrador, hivernal i sedentari. No rar. 

Altres noms: Milana.

Identificació: 

Llargada, de 60 a 66 cm (28 a 32 de cua). De 175 a 195 cm d’envergadura.

Rapinyaire gran, més que el milà negre, de coloració contrastada i molt diagnòstica, amb la cua molt més forcada que el negre, sempre es veu forcada malgrat que la tingui molt oberta. Forma de vol també similar a les gavines, molt àgil i potent.

Biologia:

Ocell oportunista, caçador mediocre però espavilat, que aprofita qualsevol lloc on pot obtenir menjar fàcil, com canyets, abocadors, rius assecats, etc. També parasita sobre altres ocells.

Com el milà negre,  les femelles són un 5% més grans que els mascles. 

Pes des dels 760 g d’un mascle petit a la primavera fins als 1,6 Kg d’una gran femella a la tardor.

Com  a niador, cria en arbres, tot i que a les illes ho fa també a cingles.

      Situació: 

Similar al Milà negre, però força més escàs. Gairebé sempre solitari. D’aquests sols se’n comptabilitzen de 25 a 30 parelles al Principat,  a més a més, es considera la població estable o amb una expansió molt menor que el milà negre. Migrant no rar i hivernal més escàs. Cria al Pirineu Occidental; Pallars Jussà i Sobirà, Alta Cerdanya i a la Franja i part més occidental de la vall de l’Ebre. També cria la Milana (és el seu nom a les Illes) a Mallorca i Menorca, on el 1994  es considerava que ja quedaven menys de 50 parelles d’unes 150 que s’estimava que n’hi havia hagut a principis dels 80. 

On veure’l a Catalunya i a fora.

Fora de l’epoca de cria als llocs indicats, el podem observar també en migració a les serralades Prelitoral i Litoral o a l’Aragó.

Milà negre.

Milà negre. Milvus migrans. 

Migrador, hivernal i sedentari. No rar. 

Altres noms: Milana.

Identificació: 

Llargada, de 55 a 60 cm (20 a 23 de cua). De 160 a 180 cm d’envergadura.

Rapinyaire força característic i inconfusible, tant per la silueta, amb la cua forcada, com per mida i forma de volar. De vegades, recorda una mica una gavina jove amb la cua forcada. De tota manera, no la té tan forcada com el reial, i, segons com vola sembla que la tingui acabada recta.

Biologia:

Ocell oportunista, caçador mediocre però espavilat, que aprofita qualsevol lloc on pot obtenir menjar fàcil, com canyets, abocadors, rius assecats, etc. També parasita sobre altres ocells. Femelles una miqueta és grans que els mascles, però diferències insignificants a simple vista, sobre un 5%.

Situació: 

Molt corrent en migració per gairebé qualsevol punt del País, solitari o en grups molt petits, molt més rarament n’hi ha d’hivernals i de nidificants. En total, es considera que existeixen unes 80-100 parelles que crien al Principat. Amb una tendència clarament expansiva, segons tots els autors.

On veure’l a Catalunya i a fora.

Com a nidificador, el trobarem més fàcilment a la vall de l’Ebre, però també al  Pallars Jussà i a la Cerdanya. Al País Valencià i a Mallorca és un resident molt rar, i ni tan sols se’n controla la nidificació cada any. Una bona forma d’assegurar-ne l’observació és anar als abocadors, per exemple, el de Tremp, on sempre n’hi ha que van a cercar-hi menjar.

    Però si el volem veure molt fàcilment, podem anar a l’Aragó, per exemple a les serres prepirinenques, com Guara o Mallos de Riglos. També al nord, a Europa, és dels rapinyaires més corrents.

Aligot vesper.

Aligot vesper. Pernis apivorus. 

Migrador i estival. No rar. 

Identificació: 

Llargada, de 52 a 60 cm (21 a 26 de cua). De 135 a 150 cm d’envergadura. 

Difícil de distingir de l’aligot comú al començament, bàsicament, ho farem per la silueta més esvelta, cap més petit amb el coll més estirat i ales més estretes, potser fins i tot més llargues. 

La coloració no ens sol servir de molt d’ajut, ja que tant els aligots comuns com els vespers tenen una variabilitat molt gran de plomatges, malgrat això, si el veiem de prop, ajuden molt les dues barres fines prop de la base de la cua i, si el veiem encara més a prop –a la mà o molt de prop amb una bona òptica-, la cera grisa és totalment diagnòstica en els adults.  

Les femelles són una mica més grans que els mascles –sobre un 5%-, aquestes poden arribar a 1Kg de pes, mentre que els mascles típics passen de poc els 500 g. 

Biologia:

És conegut, i li dóna nom, que menja bàsicament insectes de la família Himenòpters (abelles, vespes, borinots, etc.), però també menja moltes altres coses, sobretot a la primavera, com ara molts altres insectes, aràcnids i petits rèptils, amfibis, moixons –sobretot ous- i mamífers, Fins i tot vegetals.

Normalment solitari o en parelles, es torna molt gregari –espectacularment gregari- en migració, podent-se veure grups de centenars i fins i tot milers d’exemplars migrant plegats.

Monògams, fan el niu en arbres, com l’aligot comú, i és d’uns 75 cm de diàmetre i un pam d’alt, encara que pot ser molt més gran si el reutilitzen. Quasi sempre hi ponen dos ous, i fan una sola posta, la covada és de 37 dies, i els pollets comencen a moure’s per les branques als 35-40 dies.

El territori és també de mida similar al dels aligots, sobre els 15-25 Km2. 

Situació: 

Migrant molt corrent a tot el país, en grans o petits grups, i en els dos passos, prenupcial i post nupcial. Com a nidificador, hi és distribuït sols al NE de Catalunya, al que sovint anomenem la Catalunya humida de tota manera, no hi és massa abundant, el nombre de parelles que es calculava que criaven el 1984 era de 30 a 80, més recentment, per a l’Atles del 2004, es considera que deuen criar de 100 a 170 parelles. Així doncs, s’aprecia una tendència expansiva com a niador. 

On veure’l a Catalunya i a fora.

El que és més fàcil és veure’l en migració, el podem veure sobretot els dies poc assolellats o amb vent, a les carenes de les Serralades Pre-litoral i Litoral. Molt especialment a Miramar –entre Valls i Montblanc.

En temps de cria, a les comarques del Pallars Sobirà, la Vall d’Aran, Cerdanya, Ripollès, Garrotxa i Osona. 

Esparver d'espatlles negres.

Fotografia: Fran Trabalon

Esparver d’espatlles negres. Elanus caeruleus. 

Migrador i estival. No rar.

Identificació: 

Llargada, de 31 a 35 cm (8 a 9 de cua). De 75 a 87 cm d’envergadura.

Biologia:

Sexes pràcticament iguals. Rapinyaire totalment inconfusible, d’aspecte i coloració únics. De la mida d’un xoriguer, però amb una silueta totalment diferent, rabassut, amb el cap més aviat gros i la cua molt curta. Color gris clar i, com ens diu el seu nom, espatlles negres que es veuen molt quan és posat.

En vol, també té una forma molt característica, ales amples, cua curta i una forma de volar, boiant, relaxada.

  Situació:

Malgrat que encara no és pas corrent, ni fàcil d’observar, el 2004, es considerava que podien criar a Catalunya fins a 5 parelles d’Esparver d’espatlles negres, espècie clarament expansiva de recent colonització. Recentment, n’hem trobat algun altre possible nucli de cria, però estem convençuts que en els propers anys canviarà de forma notable l’status d’aquesta espècie a Catalunya.

On veure’l a Catalunya i a fora.

A Catalunya, com s’ha dit, hi és molt escàs i ens serà difícil de trobar-lo, si volem veure’n fàcilment podem desplaçar-nos al sud de la península, a Andalusia i Extremadura, o fins i tot al Marroc.