Aligot comú.

Definitivament, aquest és l'any dels aligots comuns, si més no al Baix Camp.

Més aligots vespers al Baix Camp.

Foto: Planeta aigua.

La Sílvia, de Planeta aigua i Instants de natura, ens envia aquesta foto que va fer a un grup d'aligots vespers que van migrar per damunt de l'Albiol ahir.

Diu que en va veure dos grups que en total sumaven de quaranta a quaranta-cinc exemplars, a la foto se'n veuen vint-i-nou.

Un bon estol, realment ja som en plena migració. Moltes gràcies.

Arpella.

Arpella vulgar; Circus aeruginosus.

Migrador, hivernal i sedentari. No rar.

Altres noms: Arpellot de marjal, Arpella d'aigua, Pilot d'ànedes.

Identificació: 

Llargada, de 48 a 56 cm (18 a 20 de cua). De 115 a

130 cm d’envergadura.

La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar, encara que potser és una mica més potent, més ràpid. Quant a la coloració, la més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i les vores d’atac i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la coloració.

Biologia:

Hi ha entre un 10 i un 15% de diferència entre les femelles, que pesen una mitjana de 669 g de pes i els mascles, que pesen entre 405 i 667 g, molt més petits. Podem trobar pesos de fins a 1.269 g en joves i 800 g en femelles adultes. Un dels trets més característics i coneguts d’aquest rapinyaire és que és l’espècie més estretament lligada als aiguamolls. Efectivament, si visitem el Delta de l’Ebre o el Marjal del Fondo, per dir sols un  parell d’indrets destacables d’aquest ecosistema als Països Catalans, de ben segur que veurem arpelles vulgars, xoriguers i pocs rapinyaires més.

Situació:

Relativament freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l a la tardor, ja que acostumen a migrar en grups familiars, i aleshores es tornen una mica menys discrets.

A l’hivern, molt fàcil d’observar, especialment, al

Delta de l’Ebre.

Com a niador, en canvi, és molt escàs i cada cop

més, es considera, actualment, que crien unes 41

parelles, és a dir, és un dels rapinyaires

nidificadors més escassos al nostre país.

On veure’l a Catalunya i a fora.

El més segur és anar al delta de l’Ebre a l’hivern,

encara que a qualsevol indret d’aiguamoll en podrem

observar.

Àguila marcenca.

Foto: Xavier Burgos.

Àliga marcenca;  Circaëtus gallicus; 

Migrador i estival. No rar.

Altres noms: Àliga blanca.

Identificació:

Llargada, de 62 a 67 cm (25 a 30 de cua). De 185 a 195 cm d’envergadura.

Dins de les dificultats que presenta la identificació dels rapinyaires en vol, la marcenca n’és una mica excepcional, per coloració, sobretot per sota, i per la forma típica de mantenir les ales, sempre una mica tancades, és fàcil de reconèixer en vol, per poc que el veiem de prop. A més, és força més refiat que altres àligues. Per la silueta, amb un cap molt prominent, que el fa semblar una mica un rapinyaire nocturn, el reconeixerem també força bé quan sols el veiem posat.

Biologia:

Femelles lleugerament més grans que els mascles. Pes des de 1.180 g fins a més de 2.300 g.

Menja bàsicament hèrptils, i, concretament, quasi sempre serps. És molt conegut el seu costum de caçar des d’un punt alt al cel, cernint-se com si fos un gran xoriguer. Aquesta és la forma en què, molt probablement, la veurem per primer cop.  Sembla un enorme xoriguer amb la cua curta i el cap gran. Sorprèn que un rapinyaire de tanta envergadura voli tan bé i amb tanta facilitat.

Situació:

     Estival amb bones poblacions, evidentment, en tractar-se d’un predador especialitzat, no és abundant, però les seves poblacions han augmentat progressivament en el darrers anys fins a assolir un  nivell que es pot considerar proper a l’òptim.  Actualment es considera una xifra aproximativa d’entre 300 i 400 parelles. Val a dir, però, que es tracta d’una simple estimació feta en base a les densitats obtingudes en els transsecte SOCC i per a l’Atles. No pas d’un veritable cens.

 Arriba a la primera quinzena de març, excepcionalment al febrer, i marxa a mig setembre.

On veure’l a Catalunya i a fora.

 Molt freqüent, relativament fàcil de veure a muntanyes de quasi tot el País.

Voltor negre.

Foto: Xavier Burgos.

   Voltor negre;  Aegypius monachus;  P; R.

Sedentari.

Identificació: 

Llargada, de 100 a 110 cm (32 a 37 de cua). De 250 a 295 cm d’envergadura. El més gran dels voltors del Paleàrtic, i de tots els rapinyaires que es poden veure amb regularitat al nostre País.

Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, s’assembla una mica al voltor comú, però té un aspecte molt més voluminós, fins i tot sembla una sola gran ala, ja que el cap i la cua són molt menys visibles. A més, la típica corbatura de les ales del voltor comú aquí no existeix, les manté quasi rectes. Un naturalista andalús el va definir com una taula de despatx volant i, efectivament, si el veiem de prop aquesta és la impressió que tindrem.

Biologia:

A Mallorca, on cria històricament, ho fa excepcionalment als cingles marins, mentre que a la resta de la seva àrea de distribució ho fa a grans arbres, com a la Catalunya continental, al Pre-pirineu, on també nidifica en arbres.

Femelles més grans que els mascles, però amb diferències molt petites.

El pes va des dels 6,1 als 13 Kg.

Situació:

Molt ben coneguda per la seva excepcionalitat, la població de les Illes és de 5-6 parelles, i al Principat, arran de la seva reintroducció aquest segle, ja n'ha començat a criar i si consultem l'Ornitho.cat ens n'adonarem que ja es pot observar sense problemes. 
A més, aquestes poblacions nidificants són molt aïllades, ja que el lloc més proper on també el podem trobar criant és a España, a Extremadura, Castella i Andalusia, on tampoc no és precisament abundant. 
És força escàs com a dispersiu a altres zones del País, ja que és molt sedentari.

Voltor comú.

Voltor comú;  Gyps fulvus; 

Sedentari i dispersiu. No rar.

Altres noms: Volter

Identificació: 

Llargada, de 95 a 105 cm (24 a 29 de cua). De 240 a 280 cm d’envergadura.

Totalment inconfusible, més gran que la mitjana de qualsevol altre rapinyaire -excepte els altres voltors-, fins i tot que l’àliga daurada, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.

Biologia:

Espectacular carronyaire, enorme, molt gran. I, per això, totalment inconfusible. De fet, el voltor negre, que potser és l’únic que s’hi pot comparar, és ben diferent. El comú té forma d’una gran ala, com una clau  immensa que vola. Mentre que el negre és molt més quadrat, no se li veu cap ni cua,  en canvi, el voltor comú té molta més forma, és ben especial.

No hi ha diferències apreciables entre la mida dels mascles i la de les femelles.

El màxim pes amidat és de 15 Kg. A Sardenya i els més petits, que són a Àustria o Itàlia, arriben a 4,3 Kg. Cal tenir en compte que, en presència de menjar, s’atipen fins que no poden ni volar, és a dir, que el seu pes és molt més variable que en altres rapinyaires.

Situació:

Com a niador, hi és al Prepirineu i als Ports, amb una població ben coneguda ja que se’n fan censos de forma periòdica, hi havia el 1993  de 87 a 99 parelles. Mentre que el 2004 se’n comptabilitzen entre 431 i 443. Com es pot veure, una tendència clarament expansiva.

Es presenta a moltes altres comarques de forma ocasional, sobretot en temps de dispersió dels joves. A l’estiu sobretot al Pirineu.

La tendència expansionista pot haver-se aturat una mica en els darrers temps amb tot un seguit de problemes amb malalties de ramat que han provocat la prohibició d’abandonar cadàvers al camp. Però sembla que això és en vies de solució, i la població torna a recuperar-se. Fins i tot pot colonitzar nous territoris on feia molts i molts anys que no criava. Aquesta mateix temporada -2009- s’està establint una parella al Parc Natural del Montsant, de ben segur afavorida per la presència cada cop més abundant de cabres, cabirols i altres animals grans.

   On veure’l a Catalunya i a fora.

Prepirineu i Ports són els millors llocs –vegeu guia d’observatoris a l’annex final.

Visita obligada a la Terreta, amb el Museu dels Voltors, a la Torre de Tamúrcia.

Aufrany.

Aufrany; Neophron percnopterus

Migrador i estival. No rar.

Altres noms: Àguila blanca,

Identificació: 

Llargada, de 60 a 70 cm (18 a 22 de cua). De 155 a 180 cm d’envergadura.

Molt fàcil d’identificar si el veiem de prop i es tracta d’un adult, només fàcil si es tracta d’un jove. La silueta és característica, amb la cua en forma de tascó, com els corbs, però encara ho és més la coloració dels adults, que s’assembla més a una cigonya que a qualsevol altre rapinyaire que s’observa a la zona. La combinació de blanc a la major part del cos i negre a les primàries és diagnostica. La mida és similar a una marcenca o una perdiuera, és a dir, com un àliga mitjana-gran.

Biologia:

Carronyaire molt conegut arreu del Món, sobretot pel fet que es considera sovint com l’únic ocell que utilitza eines, quan fa servir pedres per a trencar els ous d’estruç. Evidentment, aquí no sol trencar ous d’estruç, tot i que ara podria, perquè també n’hi ha. Menja tota mena de carronya, fins i tot cadàvers petits que troba morts a la carretera, però també aprofita alguns animals vius, a diferència dels altres voltors. Molt conegut, també, és el costum que té de menjar-se les placentes del bestiar que acaba de parir, exercint, així, una funció higiènica molt clara.

Cria en cingles, en esquerdes i lleixes sense revestiment, quasi sempre en parella, però també en trios, descrits amb relativa abundància.

No hi ha diferències entre mascles i femelles pel que fa a mida. El pes va dels 1,6 als 2,2 Kg.

Situació:

Rar com a estival, sols s’hi troba al Pre-pirineu i als Ports, en total, es calculava el 1993 que hi havia a Catalunya i a les Illes unes 66 parelles nidificants, i ara mateix pot ser que aquesta avaluació sigui perfectament vàlida, ja que l’espècie s’ha anat mantenint en els darrers anys en haver desaparegut una de les principals causes de la seva antiga davallada, l’enverinament. Per a mostra, esmentarem que el 2004 s’avalua la seva població en 34–40 parelles al  Principat, mentre que el cens de 1993 trobava 29 parelles, i en aquell cens no se'n va localitzar cap parella als Ports.

On veure’l a Catalunya i a fora.

Com a migrant, no és rar de veure’l a qualsevol serralada catalana en els dos passos. Però en temps de cria, el més fàcil és anar al Prepirineu.